Miquel Tresserras

Albert Sáez, Miquel Tresserras i Josep Maria CarbonellAlbert Sáez, Miquel Tresserras i Josep Maria Carbonell

El doctor Miquel Tresserras ha estat escollit Premi Extraordinari Blanquerna de Comunicació 2015 en reconeixement a la seva tasca com a degà fundador, l’any en què es commemora el vintè aniversari de la Facultat. El professor Albert Sáez va ser la persona encarregada de glossar la seva trajectòria. Aquí teniu el discurs que va oferir el dia del lliurament del premi.

El mestratge d’en Miquel

“Fer el discurs de l’entrega d’un premi al gran Tresserras té pinta de ser molt xungo, sort!”, m’ha desitjat l’estudiant Sergi Santiago a través del Twitter.

Té tota la raó. No és fàcil parlar en públic d’una persona gens amant d’exhibir-se i refractària a la buidor dels afalacs. Miraré, doncs, de dir tres paraules tan plenes de contingut com pugui per intentar generar una certa intimitat que alliberi al Miquel de la incomoditat que li generen actes com aquest.

Hi ha un cert consens general a definir en Miquel com un mestre. En el sentit més estricte de la paraula aquest va ser el seu primer ofici. I, possiblement, ha estat l’únic, tot i que en el seu cas fer de mestre ha esdevingut exercir un autèntic mestratge.

Albert SáezEn Miquel viu per a ensenyar i ensenya per a viure. La seva és una vida austera, d’estil monacal, però arrelada al bell mig de la ciutat per tal d’aprendre tot allò que algun estudiant pugui necessitar saber en algun moment. L’aprenentatge, pel Miquel, té lloc en els espais formals de la classe on excel·leix, però també en tota mena d’actes informals: al passadís, al bar, a la biblioteca, al bell mig del carrer, al diari, a la televisió, a la ràdio, a la poesia o al cinema.

Aquest va ser el tema d’estudi de la seva tesi doctoral sobre Xènius i aquest és el seu tarannà com a mestre a la universitat, amb els estudiants, però també, i sobretot, amb els professors.Aprendre per a ensenyar, ensenyar per a aprendre.Carpe diem.

Aquest esperit ha impregnat i impregna el tarannà de la Facultat marcat per l’exigència en la qualitat de les classes i per l’encoratjament de tota mena d’aventures intel·lectuals: l’Ull de la Llull, Repte TV, Nova Ciutat Vella, un grup de teatre, un servei d’esports, la col·lecció Papers d’Estudi, la revista Trípodos, l’organització d’un congrés internacional, les visites d’Ignacio Ramonet, Jorge Semprún, Adela Cortina, Richard Kapucinsky… però també el fanzine Revès, o la productora la Sala de la Mandra. D’altres que no han estat tant reeixides com establir un cànon de lectures per a comunicadors.

Els mestres, però, rarament tenen un no per resposta i tenen prou paciència per esperar els deixebles amb els braços oberts després del fracàs. El mestres creen un ambient, una atmosfera per propiciar el creixement de les persones, empenyent-les a assumir aventures, encuriosint-les, dialogant i provocant la reflexió crítica sobre els resultats.


Al davant, Remei Cambras i Cristina Feixas amb Miquel Tresseras

Això és el que fa en Miquel cada dia des del primer dia quan va fer confiança i va donar seguretat a un grup relativament jove de professors i de personal no docent per inventar un projecte que compta amb aportacions diverses però quese centra en les persones.

Encara recordo la cara d’estupefacció del rector Gassiot en la inauguració de les instal·lacions provisionals de la Facultat a l’Antic Teatre quan en Miquel va explicar que la universitat són les persones i que els grans mestres eren capaços de fer classe sota un arbre.

Acabat aquest punt, en Miquel ja desitjaria donar-nos un fort cop a l’espatlla i donar el tràngol per acabat. Seria un gest d’aprovació que, vingut d’un mestre, encoratja a seguir endavant. La segona paraula amb que tothom defineix en Miquel és com a humanista.

Com diria Terenci, res del que és humà li és aliè. Per això el medi natural del Miquel és la filosofia, clàssica o moderna, oriental o contemporània. Però, des de la filosofia, com a bon humanista, els seus interessos són universals. El Miquel pot passar dies resseguint la genealogia d’una idea que ha vist en una pel·lícula de David Lynch, que ha trobat en un poema o que li ha qüestionat un alumne. Fins a treure’n trellat, fins a arribar al moll de l’ós. Però amb la mateixa eficàcia i rigor pot investigar els poders curatius d’unes herbes o les bondats d’una nova pràctica esportiva.

L’humanisme d’en Miquel no es queda en la filosofia sinó que abraça l’art i la ciència com a expressions de la totalitat de l’existència humana.I el seu humanisme tampoc es queda en la teoria, és una manera de viure i d’ensenyar. Viure a partir del respecte a l’altre, sense renunciar a les pròpies conviccions, però tractant-lo sempre com a persona. I ensenyar amb aquest tarannà, ensenyar com a acompanyament a l’emancipació de les persones no com a manipulació ni com a conducció de les masses.

D’aquí neix la seva passió per l’aprenentatge i per l’ensenyament de les humanitats, el medi natural on ha situat l’estudi i la docència de la comunicació en aquesta facultat. Un medi en el que s’hi han incorporat amb tota naturalitat les relacions internacionals.

Ex estudiants de la primera promoció amb el Degà fundador. Molts d’ells ara són professors
Molts alumni quan els preguntem què els ha marcat més com a estudiants responen que les humanitats, el camp de joc d’un humanista com en Miquel. Arribat a aquest punt al Miquel se li encendrienaquests ulls tan clars que miren la vida amb esperança.El reconeixement dels estudiants com a única aspiració del mestre, sense títols ni premis. Un segon cop a l’esquena indicaria que s’acosta el final.

Deixeu-me però afegir una última paraula. En Miquel és un esportista. No només perquè en practica de tota mena, des de la marató fins al ciclisme passant pel muntanyisme i el gimnàs. Al Miquel li agrada l’ambient esportiu on es barreja la il·lusió amb l’esforç, la preparació i la improvisació, les individualitats i l’equip, la paraula amb l’acció.

El professor Josep Rom em deia:en Miquel ens ha convertit a tots en esportistes,atletes de la universitat obsessionats amb el repte de la superació. No es podria resumir millor. L’ambient esportiu promou el creixement de les persones en ciència i en saviesa, allibera les tensions inherents a la naturalesa humana, evita el vol gallinaci, ensenya a no pretendre solucionar els problemes creant-ne de nous i a no dir allò que. com diria el teu admirat Wittgenstein, és millor callar.

He dit tres paraules i en podria haver triat moltes altres, expressions que estudiants i professors repetim rememorant el teu mestratge: excusatio non petita, acusatio manifesta;la universitat és un espai de llibertato el més clàssic: Què és la vida, un frenesí. I tantes altres que deuen estar guardades en el teu diari intel·lectual –amb llibreta relligada per suposat– que molts pagaríem per llegir algun dia com tu has llegit pacientment les dels teus milers d’alumnes. També hauria pogut recitar la llarga llista dels teus mèrits acadèmics, de les peripècies al maig del 68 o dels teus llibres. Sé que això encara t’hauria incomodat encara més.

Acabo, ara sí. I ho voldria fer amb aquell gest que fas amb la mà quan enumeres els punts importants al final de la lliçó. I ho faré rememorant els missatges que adreçaves als estudiants el primer i l’últim dia que t’hi dirigies com a degà. Quan arribaven a primer, una mica espantats, els deies: “No us n’adonareu i ja sereu a quart, aprofiteu aquests anys d’universitat perquè seran els millors de la vostra vida”.

I en el teu comiat com a degà, després de la graduació, els deies: Aara ja us puc dir col·legues”. Doncs això.Han passat vint anys i no ens n’hem adonat.Per molts han estat els millors de la nostra vida o en els que hem viscut els millors instants de la nostra vida. Gràcies a l’ambient que hi crea cada dia la gent com tu. Anhelem que el mestre algun dia ens digui “col·legues”.