Entrevista a Elizabeth Urbina

Disponible en castellano

026“No m’imagino el món sense cine”

Per Irene Martínez García

Elizabeth UrbinaElizabeth Urbina és valenciana, però no té res a veure amb les Falles. Ellaés de la Valencia on es mengen “arepas” (truita de blat de moro)i es paga amb bolívars: de la València veneçolana. L’estudiant del Grau en Cinema i Televisió, Irene Martínez García, la va entrevistar poc després de l’estrena del seu més recent treball: La Recaída.

Com va ser la teva experiència en el Màster?
La veritat és queel màster em va agradar molt,perquè em va semblar no anava enfocat a una visió específica o a un tipus de cinema en general, com el comercial o el d’autor, per exemple, sinó que et donen llibertat absoluta. Volen que siguis tu mateix i que desenvolupis allò que realment vols. A més, vaig tenir la sort que érem molt pocs, i des que vam començar el taller de guió ens van ajudar moltíssim i de forma molt personalitzada.

Cada un presentava la seva idea i l’scrip editor allò que feia no era canviar-la, sinó ajudar-te a millorar-la, a buscar com a través de la teva idea podia sortir un bon projecte. D’aquesta manera sents que estàs fent la teva feina, però et trobes amb una paret, que és algú que en sap, que et retorna les coses perquè segueixis millorant. I això és realment bo, perquè en un guió precisament és molt important que cadascú pugui desenvolupar les seves idees lliurement.

Aquí teniu el trailer del curt. “La recaída va anar prenent forma com una anècdota, i, sobretot, com un personatge”

I a l’estrena de La recaída?
L’estrena va ser estupenda! Em van permetre fer-ho aquí, a la Facultat, i això em va fer molta il·lusió, perquè vaig estudiar aquí i perquè va ser on vaig desenvolupar la història. A més,havíem treballat amb un equip de nivell:una càmera red one scarlet i un tipus de tractament de color i masterització de so que requerien un lloc i un projector bons, com els de l’auditori de la Facultat. Si no, s’haurien perdut molts matisos.
Estrena de La RecaídaL’actor d’origen uruguaià Martin Brassesco, l’Elizabeth Urbina i l’actriu catalana Bibiana Bigorra, a l’auditori de la Facultat.
Com es va desenvolupar el guió del curt?
Tot va començar amb una anècdota, com la majoria. Jo tenia una altra història en què la Mercè, la protagonista, sortia però era un simple personatge més, encara que el tenia molt ben definit.

Però, en un viatge que vaig fer a Veneçuela, xerrant amb el meu pare (que té la mateixa edat que la protagonista) sobre il·lusions, sobre la tercera edat… tot el que vam comentar se’m va quedar allà, i pensava en la Mercè. Així que vaig pensar que ella tenia alguna cosa a dir, i que la gent gran molts cops en qui confia és en el metge.

D’allà La recaída va anar prenent forma com una anècdota, i, sobretot, com un personatge, perquè jo primer creo els personatges i després escric la història basant-m’hi.Sempre em funciona molt bé i ho recomano.

Com us vau finançar?

Facebook | La RecaídaFacebook | La Recaída
Vaig fer una inversió personal dels meus estalvis. També vaig tenir moltes col·laboracions. Per exemple, l’equip d’il·luminació era de la Facultat, i vaig treballar amb gent que em va proporcionar l’equip de càmeres a un cost més baix, entre altres coses. A més, vam tenir la sort que a la gent de l’espai on rodàvem, els va agradar el guió i ens van deixar total llibertat i vam poder rodar de franc. Després hi ha l’altre percentatge del pressupost, una mica més petit, que el vam obtenira través d’una campanya de micromecentatge a Verkami.No vam tenir cap altre tipus de subvenció i l’equip no va cobrar res per la seva feina. Encara que el més important va ser vendre bé el projecte i amb molta il·lusió, perquè això és el que transmets.

Creus que després d’aquesta experiència és més fàcil fer-se un forat en el cinema?
Bé, podríem dir que el caminet del cinema és un caminot…! T’obre les portes en el sentit que la gent et presta una mica més d’atenció, però de diners no te’n dóna.El premi et dóna algun benefici, però és simbòlic, et permet alguna cosa, però no cobreix el cost del teu treball.Encara que el fet de poder dir que aquest curt ha estat premiat com a millor guió, doncs et dóna confiança i això t’ajuda.

També el mateix festival t’impulsa, perquè coneixes gent del medi que et dóna consells, que veu que estàs començant i et recomana amb qui treballar o a quins actors i actrius pots agafar, etc. És clar que el cinema és un camí de molta constància i de posar-hi sempre una energia extra, de no parar. A mi el premi em va servir, per exemple, per a veure que és com si estigués anant en bicicleta i que el premi em donava impuls per no deixar de pedalejar.

Elizabeth Urbina

Quins són els teus referents en el món del cine?
En tinc molts, tant per a aquesta història en concret com en general. Wes Anderson, que m’agrada moltíssim quan es tracta de comèdia i color com en el meu cas, va ser un referent; o, per exemple, Jean-Pierre Jeunet. Són directors quetenen un ritme de personatges i de comèdia que per a aquesta història m’han influït.Pel que fa als diàlegs i al treball amb l’actor, que per a mi és super important, Woody Allen és un altre referent. Perquè els teus personatges són la teva llavor, són el més important de la teva història, independentment de com d’irreals després puguin ser les seves característiques.

Òbviament, tinc moltíssimes més referències de directors i directores que adoro, com Lucrecia Martel, Wim Wenders, Icíar Bollaín, Isabel Coixet… Encara que no sé on són, perquè potser els veig en una història que faci en un futur o a dins meu. No ho sé. Crec que el que vas fent és buscar-te a tu mateix, i mentrestant vas aprenent, veient molt cine i de molts tipus diferents.

Com t’imagines el cine d’aquí a trenta anys?
Fixa’t que el cine ha evolucionat sempre. Quan es feia cine amb cel·luloide i va sortir el cinema digital es deia que es perdria el cel·luloide i que això comportaria una gran nostàlgia. I ara es fa cinema digital sense cap problema, no passa res. Tot va tenint els seus barems; el nostre món s’ha ampliat perquè la gent que té menys recursos també pugui crear els seus projectes, i això comporta que tot també se segmenti. És a dir, és clar que una persona que enregistra un curt amb el mòbil no optarà a participar en els Goya, sinó en un festival per a curts de mòbil. Aquesta segmentació seguirà igual que fins ara, són coses que continuaran diferenciades.

Però jo el que m’imagino és ques’obrirà encara més el mercat.Ja hi ha moltes plataformes on poder veure pel·lícules i sèries des de casa, de forma legal, i això és el que fa molta gent ara. Això sí, no m’imagino el món sense sales de cine. Si desapareguessin, llavors jo seria una nostàlgica. També m’agradaria que hi hagués més ajudes. Que de cada entrada –que hauria de ser més econòmica– s’aportés un percentatge del preu per a fer nous projectes, o que les grans empreses haguessin de donar diners per a incentivar la cultura. Que no tot depengui de l’Estat, perquè llavors serà impossible. Però sobretot no m’imagino el món d’aquí a trenta anys sense cine, no crec que aquest pugui morir.

El Qüestionari

  • Quina pel·lícula t’emportaries a una illa si tinguessis on veure-la?
    Em ve al cap el documental Pina Bausch, de Wim Wenders.
  • I quin llibre escolliries?
    Si vull mantenir la il·lusió, m’emportaria El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry, o, si no, un de més llarg, com Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez.
  • Un consell per als estudiants de cinema de Blanquerna?
    Que no perdin la il·lusió i que siguin somiadors pràctics, és a dir, que si tenen una idea i una il·lusió, que busquin la seva part pràctica per a realitzar-la, posant-se deadlines perquè aquesta il·lusió es converteixi en un camí realitzable.
  • Com convenceries algú que no és amant del cine perquè li agradi?
    Li diria si li agradava quan, de petit, els seus pares li explicaven algun conte, i si això no el feia imaginar. Doncs, li preguntaria si li agrada somiar, si quan s’ha despertat algun dia ha recordat allò que ha somiat dormint i s’ho ha imaginat de veritat. Estic segura que alguna de les dues coses li ha passat, i imaginar és cine.
  • Què canviaries del món de la cultura en general?
    El tipus d’importància que es dóna a l’ensenyament. S’ha de desenvolupar més la part creativa de la persona des de ben petits, a l’escola, s’ha d’integrar i normalitzar, no deixar-la només com a activitat extraescolar.