Entrevista amb Carlos Ruiz

Disponible en castellano
Carles RuizEl vicedegà de professorat i estudiants, Carlos Ruiz, ha guanyat el 31è Premi d’Assaig Josep Vallverdú que atorga l’Ajuntament de Lleida, amb la seva obra «La digitalització de l’altre».
 

 

 

“El problema de la tecnologia és que no es pensa en la seva finalitat”

L’estudiant del Grau en Periodisme, Patricia Schilt Morales, el va entrevistar per al Blog de la Facultat.

Per Patricia Schilt Morales

Què trobarem a les pàgines de «La digitalització de l'altre»?
L’assaig és una reflexió sobre com la societat està acceptant de manera accelerada una tecnologia que ens sedueix i ens fascina, però hem de ser conscients de les modificacions profundes que ens pot produir, en conceptes clau de la democràcia, com per exemple la llibertat. I com pot transformar-nos des del punt de vista del sistema de valors i la jerarquia de valors, perquè el supòsit de base és que la tecnologia no és pas neutra. Sobretot, quan es tracta de tecnologies intel·lectuals, com el cas d’Internet.

Podem pensar en com la impremta, una tecnologia de la intel·ligència, va transformar tota la societat europea. Si et fixes en la impremta, va ser un procés molt llarg, del segle XV al XVIII; efectivament va tenir un paper molt important i la humanitat va canviar de condició. És a dir, com a resultat de la interacció d’aquesta tecnologia, la humanitat va viure potser una de les fases més brillants intel·lectualment, que és la Il·lustració. Sobretot des del punt de vista dels avenços científics, i per un canvi de sistema polític que va dinamitar l’absolutisme i va crear la democràcia liberal.

Crec que amb tots aquests fenòmens, la impremta hi va tenir una relació molt important, i per tant també crec que Internet potencialment té una enorme capacitat de transformació. No es tracta de rebutjar la tecnologia, això seria absurd. El problema principal que veig és que hem introduït la tecnologia, i la tecnologia és un instrument que no pensa en la finalitat.

En què et vas inspirar per a tractar aquest tema?
És una necessitat de tot professor d’actualitzar-se, i jo, com a professor de l’ètica de la comunicació, evidentment havia observat que tota l’activitat del comunicador se situa ja en el ciberespai. O sigui, ja no és qüestió del futur, és el present, i per tant havia de tornar a pensar l’ètica de la comunicació en aquest nou suport.

Ens entretenim, comprem, ens comuniquem, ens informem a través d’Internet. Que en l’assaig només em centri en els dilemes ètics és perquè és el tema que em preocupa. Hi ha coses, d’Internet, que no em preocupen, com per exemple accedir a fonts d’informació.

En potència –com diu el filòsof francès Pierre Lévy, que va ser un dels primers a pensar en el ciberespai quan tota aquesta aventura començava– no descarto que Internet pugui ser un instrument que permeti, en època de postmodernitat, continuar amb l’objectiu de la il·lustració i de la modernitat. Però evidentment hi ha problemes i hem de ser-ne conscients, perquè crec que el debat central és assenyalar el problema, posar-lo sobre la taula, sobretot pel que fa a la finalitat de la tecnologia.

Sabem que estàs escrivint una novel·la. Pots donar-nos-en alguna pinzellada?
L’escriptura sempre m’ha interessat, i ara tinc ganes d’introduir-me en el terreny de la literatura. És una història que té com a rerefons la Guerra Civil espanyola, però el tema que realment m’ocupa i em preocupa és la Segona Guerra Mundial com a punt d’inflexió, quant a l’ésser humà. Crec que hi reflexionem poc, ens parem poc a pensar en aquella tragèdia.
Com és la teva experiència com a professor?
Jo vaig incorporar-me a la facultat fa vint anys. Llavors també treballava com a periodista professional, però vaig tenir la possibilitat de dedicar-me exclusivament a la Facultat i vaig decidir que sí. Vaig prendre aquesta opció, ja que sempre m’ha agradat molt la docència. Crec que ser docent és un privilegi. El fet de poder reflexionar, estudiar i transmetre els coneixements per a generar reflexions als estudiants és un privilegi. I crec que, a més, tenim una eina pedagògica que és característica de la nostra facultat: el seminari. En el seminari és on realment és possible, no sols traslladar l’interès pel coneixement sinó percebre com el coneixement pot transformar el pensament. Per això crec que és tan valorat pels estudiants.
Quin futur ens espera, als alumnes de periodisme?
El periodisme està en crisi, però vull pensar que estem en una crisi de creixement. El problema és que estem davant d’un canvi de món, i per tant les antigues categories, els antics models no ens serveixen per a entendre aquest nou món.

Per un costat, quan el periodisme trobi la seva ànima digital, i aquesta ànima sigui compatible amb un model de negoci, crec que començarà a créixer. Per l’altre costat, crec que la comunicació s’endinsa en la producció de continguts, i si el focus se centra en la producció de continguts, hi ha moltes més probabilitats que un individu sense treballar en l’estructura d’un mitjà de comunicació pugui guanyar-se bé la vida. I, a més, pugui complir la seva funció democràtica, que és informar la seva societat del que passa.

Jo veig que neixen molts projectes, i veig també que ex-estudiants troben la manera de buscar realitats laborals en aquest nou món digital. Des d’aquest punt de vista sóc optimista. Però també crec que hi ha una malaltia del periodisme, que té a veure amb la crisi, no tant crisi econòmica sinó crisi de legitimitat, crisi de confiança. Però això es cura, es cura amb vitamina i amb informació, amb bona informació.